Tinc 22 d’anys i és el primer cop que
em llegeixo aquest llibre i puc dir que m’he sorprès, no me’l esperava així, és
a dir, tots els contes i/o novel·les que m’he llegit tenen un principi i un
final molt marcat, en aquest cas des del primer moment la imaginació és lliure
per interpretar el que més li agradi en aquell moment.
Cal dir que el final és la part que potser m’ha quedat més gravada ja que et
dóna pas a tornar a ser un nen/a quan ja ets adult i tornar a somiar com quan
eres petit, conclouria dient que “Mai deixis anar el nen/a que portés dins”
Durant la lectura del llibre hi havia
moments que no sabia molt bé què volien dir i els comentava amb amics que ja se
l’han llegit i cadascú ho interpretava d’una manera completament diferent. Per
exemple, en el moment que explica que ja han passat els vuit dies i que no els
hi queda aigua, doncs, en aquest cas jo
com al primer cop que llegeixo aquesta història no sabia ben bé qui era qui
parlava i qui era el que rebia la informació i ho vaig comentar i van sorgir
dos idees molt diferents, com ara:
- - Interpretació
del meu amic: En tot moment és el propi
home al que li van succeint els fets, va recordant quan era petit diferents
vivències i les situa com a diferents planetes. Així doncs, sempre manté un
diàleg amb si mateix.
- - Interpretació
meva: A l’home li apareix el petit príncep on se li espatlla l’avioneta i
passen junts fent-s’hi companyia l’un a l’altre. Així doncs, durant els vuit
dies van passant diferents persones que queden reflectides en planetes fent una
metàfora, la qual ens vol dir, que en el món tots som planetes diferents ja que
som persones úniques i irrepetibles com els planetes que cadascun d’ells tenen els
seus trets i característiques pròpies.
Aquesta situació va desencadenar una
llarga conversa en relació al Petit Príncep parlant sobre els diferents
aspectes que tracta el llibre com ara l’amistat, la felicitat, l’amor... crec
que tots dos vam arribar a la conclusió que a mida que vas creixent et vas
oblidant d’aquelles coses més importants a la vida per donar pas aquelles que
et donen prestigi a la societat. Aquest fet implica que la lectura d’aquest
llibre cada cop que te’l llegeixis tingui diferents significats i
interpretacions cada vegada, ja que no és mateix com entens el món quan ets un
nen/a que quan ets un adolescent, que quan ets adult, que quan ets una persona
gran, els valors al llarg de la vida gràcies o no a les experiències viscudes
van canviant a millor o pitjor en segons quines situacions.
Un altre fet que em va venir al cap
mentre el llegia és que els més petits que s’ho llegeixin d’alguna manera poden
arribar a entendre el món dels adults però com molt bé deia el petit príncep
“decididamente las personas grandes son... “ en alguns casos com per exemple
l’home del fanal las interpreta com extraordinàries i en altres com l’home de
negocis les veu com éssers molt estranys.
Jo no sé en ben bé en quina etapa em
trobo però crec que ja em puc considerar adulta i cada capítol m’ha fet
reflexionar sobre diferents aspectes de la vida quotidiana però el que més
m’agradat i el llegiria una vegada darrera d’una altre és quan es troba amb la
guineu i li explica com s’aconsegueix l’amistat. Ho treballa a través d’una
metàfora però queda molt clar al final que s’entén domesticar com cultivar una
relació de manera sana i agradable.
Personalment, m’he posat un repte a
mi mateixa i és d’aquí uns anys tornar-me a llegir el llibre i veure si la meva
manera d’interpretar el llibre ha canviat i modifico la meva conclusió que és
que amb el temps anem deixant de ser innocents per passar a ser rebuscats i
buscar problemes a la vida, i oblidar-nos d’allò que realment és important.
“Mai deixis anar la innocència del nen/a”.
